Sóc
filla de Sant Gervasi, d’un carrer estret i curt que, aleshores, anava del de
Pàdua a la riera de Sant Gervasi i que es deia carrer de Sant Antoni; més
endavant li van canviar el nom pel de carrer de París i, més endavant encara,
pel de Manuel Angelon, que encara conserva.
...
...
Tots
els records que conservo de Gràcia són entranyables. Ara tot això és lluny,
però pensar-hi, enmig d’una onada de nostàlgia, em fa bé; moltes vegades i en diverses
circumstàncies, aquests records m’havien estat un consol.
(Pròleg de Mercè
Rodoreda per a la 26a edició de La Plaça del Diamant)
Vaig
créixer a Sant Gervasi, al carrer Vallirana, un carrer que té la peculiaritat
de passar pel mig de dues places. Aleshores, el barri estava puntejat del verd
dels arbres que sobresortien de les tanques del jardí de moltes cases, avui
substituïdes per edificis.
Entre els records més vius d’aquells anys hi ha els
berenars al Park Güell, on la mare ens portava algunes tardes d’estiu. Era com
entrar en un món màgic. M’intrigava el drac de l’escalinata, em sorprenien els
bancs ondulats i per damunt de tot m’impressionava la Sala Hipòstila. El nom ja
era un misteri i córrer per aquell espai immens, buit, on ressonaven les
passes, amagar-me darrere les columnes i mirar l’altíssim sostre de cúpules m’intimidava
i em meravellava al mateix temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada