GUILLADURES INNOCENTS

En la carta del 18 d’octubre em dieu “guillat” –però no m’enfado. Simplement penso: ¿i si tingués raó?

Penseu que si teniu raó (i qui sap...), el que heu de sentir per mi és llàstima –i no pas ràbia.

Sigueu, doncs, conseqüent i compadiu-me. Amb tot l’afecte del vostre

Sales   (Carta de Joan Sales a Mercè Rodoreda, 2 novembre 1962)

Cada cop que es celebra alguna jornada de portes obertes a qualsevol edifici de Barcelona o rodalies, friso per anar-hi. Tant se val si es tracta d’una entitat amb història com si es tracta d’un edifici acabat d’inaugurar. I si, en aquest últim cas, coincideixo amb una visita guiada pels Arquitectes que han projectat l’obra, millor que millor.

Em dius “guillada” perquè a la meva edat no estic per fer cues o per desplaçar-me a barris apartats “total” per veure un altre casalot. Qui sap si tens raó, però m’ho passo tant bé!

No em renyis més! En tot cas, compadeix els meus peus que, ho confesso, no sempre estan contents d’aguantar-me. 

Reial Acadèmia de les Bones Lletres (Barcelona)

Hotel Porta Fira i Torre Realia, de l'Arquitecte Toyo Ito (L'Hospitalet)

LES JONQUILLES

I un dijous a la tarda els dos nois jugaven al jardí i quan va sortir a dur-los el berenar, de seguida ve veure totes les jonquilles plantades al revés: la cabeça amb els quatre cabellets de les arrels, damunt de la terra; i poncelletes, fulles i tija, enfonsades a dins. Diu que només els va dir una paraula, tot i que ella mai no havia estat persona de dir paraules fortes. I no em va voler dir quina paraula els havia dit. (La Plaça del Diamant. Mercè Rodoreda)

 

Havia estat planxant el llençol de fil de l’àvia, el de les puntes d’un pam i els brodats al realç. No l’havia desat perquè encara conservava l’escalfor de la planxa. Mentre m’afanyava a la cuina per preparar un bon dinar als meus nebots, vaig pensar que els nens estaven massa callats però de seguida els vaig sentir córrer i riure de nou. Quan anava a parar taula, la Laia i el Marc em van cridar des de l’eixida: Tieta, endevina de què anem disfressats! Horroritzada, vaig reconèixer sense esforç un fantasma rodanxò i una fada desdentada coberta amb un bé de Déu de puntes.  Han passat un munt d’anys i encara trobo a faltar el llençol de l’àvia al prestatge de l’armari.

UN TROÇ DE CEL EN UN TOLL

“Els tolls, on s’hi reflecteix el blau del cel i els ocells s’hi banyaven... Contents” (La Plaça del Diamant. Mercè Rodoreda)

Avui ens han informat oficialment de la fusió de la nostra Empresa amb una Societat més ben posicionada en el sector. El temps verbal que dominava el discurs era el condicional  i la paraula “incertesa” era l’eufemisme d’acomiadaments.
 

M’he assegut en un banc, de cara a Montjuïc, que es confonia amb la grisor del cel i la negror dels núvols. Capcota, revivia mentalment l’escena.

De sobte, un focus s´ha encès davant meu i he aixecat la vista intrigada. Entre els núvols s’havia obert una gran escletxa de llum que la posta de sol ha omplert amb rajos vermells, grocs, taronges, morats, blaus i  daurats.  Un espectacle meravellós.