I un dijous a la tarda els dos nois jugaven al
jardí i quan va sortir a dur-los el berenar, de seguida ve veure totes les
jonquilles plantades al revés: la cabeça amb els quatre cabellets de les
arrels, damunt de la terra; i poncelletes, fulles i tija, enfonsades a dins.
Diu que només els va dir una paraula, tot i que ella mai no havia estat persona
de dir paraules fortes. I no em va voler dir quina paraula els havia dit. (La
Plaça del Diamant. Mercè Rodoreda)
Havia estat planxant el llençol de fil de
l’àvia, el de les puntes d’un pam i els brodats al realç. No l’havia desat
perquè encara conservava l’escalfor de la planxa. Mentre m’afanyava a la cuina
per preparar un bon dinar als meus nebots, vaig pensar que els nens estaven
massa callats però de seguida els vaig sentir córrer i riure de nou. Quan anava
a parar taula, la Laia i el Marc em van cridar des de l’eixida: Tieta, endevina
de què anem disfressats! Horroritzada, vaig reconèixer sense esforç un fantasma
rodanxò i una fada desdentada coberta amb un bé de Déu de puntes. Han passat un munt d’anys i encara trobo a
faltar el llençol de l’àvia al prestatge de l’armari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada