Els carrers han estat sempre
per a mi motiu d’inspiració, com algun tros d’una bona pel·lícula, com un parc
en tot l’esclat de la primavera o gebrat i esquelètic a l’hivern, com la bona
música sentida en el moment precís, com la cara de certes persones absolutament desconegudes que tot d’una et
creues, que t’atrauen i que no veuràs mai més.
...
...
Una novel·la són paraules.
Voldria fer veure els espasmes lentíssims d’un brot quan surt de la branca, la
violència amb què una planta expulsa la llavor, la immobilitat salvatge dels
cavalls de Paolo Uccello, l’extrema expressivitat dels somriures andrògins de
les Verges de Leonardo da Vinci, o el mirar provocatiu, el mirar més provocatiu
del món, d’una dama de Cranach, sense celles, sense pestanyes, embarretada, emplomallada
d’estruç, amb els pits fora del gipó.
(Fragments del pròleg de Mercè
Rodoreda per a Mirall trencat)
 | |||
| Paolo Uccello: Batalla de Sant Romano (c. 1450-1456) Galleria degli Uffizi, Florència |
 |
| L. Cranach el Vell. Les tres princeses de Saxònia (c. 1535) Kunsthistorisches Museum, Viena |
Passejar sense presses i
descobrir racons desconeguts o oblidats ha estat sempre per a mi motiu d’inspiració,
com observar el moviment de les aigües d’un estany sota el vent, com
l’expectació al teatre un minut abans d’aixecar-se el teló o al cinema quan s’apaguen
els llums, com el somriure d’un estrany amb qui he estat a punt de topar pel
carrer...
Són motiu de joia el primer bany de mar de cada estiu, uns plats de sardines i unes cerveses compartides al peu
de la sorra, la lluïssor d’una arracada que creia perduda, la pila de
llibres nous a la tauleta de nit, el seguiment de les
petites poncelles de ciclamen que s’obren pas entre les fulles...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada