Carta de Mercè Figueres a Màrius Torres:
21 de juny del 1937, dilluns
(...)
El teu sonet és ben teu; és del Màrius d’abans i del que seràs sempre. Almenys d’aquell que jo voldria que fossis sempre per mi: un feix de sensibilitat tota matisada que parlaràs en vers amb la fluïdesa d’un Schubert, amb la gràcia d’un Mozart, amb la puresa d’un Corelli i en certs casos amb la gravetat de Bach.
(...)
Tres amigues
La primera és com la música dodecafònica. Impredictible i aparentment caòtica. Se li intueix una melodia soterrada però és difícil de captar. Al cap de temps i de moltes converses n’aprecies l’ardidesa i l’exaltació. La comparo a una obra de Gerhard.
De la segona en diries Jazz. Té ritme, empenta i color. Té espontaneïtat i sap improvisar. Segons el moment pot ser swing, blues o soul, segons l’ocasió pot necessitar només un saxo o tota una big band per expressar-se. Aretha Franklin seria la seva millor intèrpret.
La tercera és l’encarnació de la música romàntica. És estructura, profunditat i emoció. Emana força i serenitat. Desprèn delicadesa i sentiment. Em fa pensar en un lieder de Shubert cantat per Victòria dels Àngels.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada