RECANCES D'INFANT

En La Plaça del Diamant, el ball de la festa major té arrels profundes en mi. Filla única, havia tingut tots els avantatges i tots els desavantatges d’una tal situació. Breu: jo tenia ganes de ballar i a casa meva no ho volien. Una noia com cal no ha de ballar. Només ballaven les noies que s’estimaven poc. Jo m’hi fonia. Una nit, per la festa major de Gràcia, vaig anar amb els meus pares a seguir carrers guarnits i a veure envelats: la plaça del Sol i la plaça del Diamant. Recordo, ho he recordat en moltes ocasions, que jo passava per carrers plens de música com una ànima en pena de tan trista que anava. Devia tenir dotze o tretze anys. De la manera més insòlita, anys després, com per art d’encantament, se’m va acudir de fer passar en un envelat el primer capítol de La plaça del Diamant, que no recordava com era ni per quins carrers s’hi anava.

(Fragment del pròleg de Mercè Rodoreda per a Mirall trencat)

Gegants i capgrossos davant l'envelat, 1924. Foto J. Badosa, AFB

Carrer de Vic, 1925. Foto J. Maymó, AFB

A casa meva no volien que baixés a jugar al carrer. Al carrer no s’hi aprèn res de bo, em deien. Jo m’enrabiava i protestava i intentava estovar-los. Tot era en va. 

Amb els nens de l’escala i de les cases veïnes pujàvem al terrat, on ens distrèiem mirant els rats penats que dormien penjats de la teulada dels dipòsits d’aigua, ens fèiem confidències o intercanviàvem tebeos.

Però encara em veig recolzada a la barana de ferro del balcó, trista i avergonyida, veient com els altres nens es divertien. Saltaven a corda, jugaven a pilota, feien carreres i, el que més em delerava, jugaven a la xarranca.

Mai vaig jugar a la xarranca i mai vaig acabar de treure l’entrellat de l’alternança de salts amb les dues cames o a peu coix. Fins avui que ho he consultat a la Viquipèdia i, un xic tard, he après les regles del joc. 

Hi juga un nombre indeterminat d'infants. Per torns es tira una pedra plana o un tros de teula (una tella) a la casella que toca. Es comença per la 1 i es va pujant. Cal que la pedra caigui dins de la casella, sense ni tan sols tocar les vores. Aleshores es fa el recorregut de la xarranca de la següent manera: cal passar per totes les caselles, successivament, saltant-se la casella que té la pedra, al peu coix, sense trepitjar les línies ni tocar amb l'altre peu el terra. Si el recorregut és dels que tenen caselles en creu i si cap de les dues caselles no és la que té la pedra, en arribar a aquestes es posa un peu a cadascuna, simultàniament (eixarrancats). En arribar a la darrera casella hom es gira i torna fins al principi. Quan s'està a la casella anterior a la que té la pedra cal ajupir-se i agafar-la i tornar amb ella al principi. Si durant aquest recorregut en algun moment el jugador toca amb l'altre peu a terra o trepitja una ratlla o en llençar la pedra no encerta bé la casella corresponent li passa el torn. Si fa tot el recorregut continua amb la següent casella fins que les ha fet totes. Guanya qui primer fa tot el recorregut.
A voltes es juga a diverses rondes, de manera que la següent és igual, però a la tornada, en lloc de recollir la tella el que cal fer és anar-la passant de casella en casella fins al final, impulsada a puntades de peu (el peu que toca a terra), sense que se surti de les caselles, parant en cadascuna, i sense trepitjar les línies.

         

MOTIUS D'INSPIRACIÓ

Els carrers han estat sempre per a mi motiu d’inspiració, com algun tros d’una bona pel·lícula, com un parc en tot l’esclat de la primavera o gebrat i esquelètic a l’hivern, com la bona música sentida en el moment precís, com la cara de certes persones absolutament desconegudes que tot d’una et creues, que t’atrauen i que no veuràs mai més.
...

Una novel·la són paraules. Voldria fer veure els espasmes lentíssims d’un brot quan surt de la branca, la violència amb què una planta expulsa la llavor, la immobilitat salvatge dels cavalls de Paolo Uccello, l’extrema expressivitat dels somriures andrògins de les Verges de Leonardo da Vinci, o el mirar provocatiu, el mirar més provocatiu del món, d’una dama de Cranach, sense celles, sense pestanyes, embarretada, emplomallada d’estruç, amb els pits fora del gipó.

(Fragments del pròleg de Mercè Rodoreda per a Mirall trencat)

Paolo Uccello: Batalla de Sant Romano (c. 1450-1456) Galleria degli Uffizi, Florència

 

L. Cranach el Vell. Les tres princeses de Saxònia (c. 1535) Kunsthistorisches Museum, Viena

Passejar sense presses i descobrir racons desconeguts o oblidats ha estat sempre per a mi motiu d’inspiració, com observar el moviment de les aigües d’un estany sota el vent, com l’expectació al teatre un minut abans d’aixecar-se el teló o al cinema quan s’apaguen els llums, com el somriure d’un estrany amb qui he estat a punt de topar pel carrer...

Són motiu de joia el primer bany de mar de cada estiu, uns plats de sardines i unes cerveses compartides al peu de la sorra, la lluïssor d’una arracada que creia perduda, la pila de llibres nous a la tauleta de nit, el seguiment de les petites poncelles de ciclamen que s’obren pas entre les fulles...