LLUNY DE MI

Prunus

La plaça del diamant és lluny de mi. Com si no fos jo qui l’hagués escrita. Molt lluny. En aquest moment, en el punt d’acabar aquest pròleg, em preocupa el meu jardí. Ja hi floreixen els prunus, rosa pàl·lid, i el petit arbre de Júpiter, rosa coral. S’aixeca la tramuntana i me’ls castigarà. Vaig a veure què passa amb el vent i les flors. (Pròleg de Mercè Rodoreda per a la 26a edició de La plaça del Diamant, 1982)

Arbre de Júpiter

Vaig haver d'estudiar anglès seriosament quan ja cinquantejava. Tan fàcil que m’havia semblat al principi i a mesura que avançaven els cursos cada cop es complicava més. Les excepcions sovintejaven més que les normes, les llistes de phrasal verbs eren interminables, per no parlar del listening. Com em costava entendre els cassettes! Quan vaig aconseguir passar l’examen del First Certificate vaig respirar alleujada. Aquells esforços són lluny de mi. Amb els anys he guanyat temps  i tranquil·litat. Ara em preocupa que s’apropa dimarts i encara no he enllestit la pregunta estrella de la lliçó sis. Vaig a posar-m’hi!

RECORDS D'INFANTESA

Sóc filla de Sant Gervasi, d’un carrer estret i curt que, aleshores, anava del de Pàdua a la riera de Sant Gervasi i que es deia carrer de Sant Antoni; més endavant li van canviar el nom pel de carrer de París i, més endavant encara, pel de Manuel Angelon, que encara conserva.
...

Tots els records que conservo de Gràcia són entranyables. Ara tot això és lluny, però pensar-hi, enmig d’una onada de nostàlgia, em fa bé; moltes vegades i en diverses circumstàncies, aquests records m’havien estat un consol.

(Pròleg de Mercè Rodoreda per a la 26a edició de La Plaça del Diamant)

Vaig créixer a Sant Gervasi, al carrer Vallirana, un carrer que té la peculiaritat de passar pel mig de dues places. Aleshores, el barri estava puntejat del verd dels arbres que sobresortien de les tanques del jardí de moltes cases, avui substituïdes per edificis.

Entre els records més vius d’aquells anys hi ha els berenars al Park Güell, on la mare ens portava algunes tardes d’estiu. Era com entrar en un món màgic. M’intrigava el drac de l’escalinata, em sorprenien els bancs ondulats i per damunt de tot m’impressionava la Sala Hipòstila. El nom ja era un misteri i córrer per aquell espai immens, buit, on ressonaven les passes, amagar-me darrere les columnes i mirar l’altíssim sostre de cúpules m’intimidava i em meravellava al mateix temps.

Revista Time Out

La cultura és sempre necessària i en els moments difícils encara més. Trobo que els redactors de la revista Time Out ho expliquen molt bé a la portada del número 459 del 9 de novembre.